LES ASSOCIACIONS TENIM MÉS RESPONSABILITATS PERÒ, TAMBÉ, MÉS PODER

L’institut Guttmann, amb col·laboració amb ASPID, va organitzar el 5 de juny de 2015 una jornada sobre LA INNOVACIÓ SOCIAL I LA DISCAPACITAT. El plat fort fou una conferència de la qual parlarem més endavant, però també cal destacar les intervencions de la moderadora (Pilar Valcárcel) i les taules de debalogo-innodiscp-1t en les quals tots els assistents a l’acte (treballadors de diverses associacions de discapacitats, voluntaris, socis, usuaris…) ens vam dividir i, sota les ordres d’un coordinador, vam exposar les nostres idees sobre com havíem d’actuar per a què els poders públics i tota la societat milloressin el seu tractament i percepció de les persones amb diversitat funcional.

En el grup de treball al qual vaig assistir es va emfatitzar en la nostra participació en els mitjans de comunicació, en les denúncies públiques de les normes que ens perjudiquen, en els tallers com els de contacontes que impliquen sortir del centre propi i visitar altres associacions de persones que no pateixen les nostres afectacions… També s’insistí en la necessitat de les accions que aglutinin al màxim possible d’associacions i en la urgència d’augmentar els nostres recursos humans i econòmics…

El professor i polític Joan Subirats fou l’encarregat de pronunciar la conferència “Les associacions com a motor de canvi”. En ella es va fer un repàs històric dels inicis i evolució de les associacions que treballen amb discapacitats. En un principi no existien i eren les famílies o els propis senyors feudals els que s’encarregaven d’aquells individus que patien alguna discapacitat, els quals eren totalment exclosos de l’espai públic fins al punt que es va promulgar una llei contra els “vagos y maleantes”.

Fou després de la II Guerra Mundial que a Europa va néixer la demanda que els poders públics s’ocupessin realment de la població. A Espanya això s’aconseguí (encara que parcialment) a partir de la finalització del franquisme.

Assolida aquesta demanda, ens adonem que les associacions són econòmicament costejades, en part, pels poders públics, però això ha significat la nostra dependència respecte a ells. Actualment, en plena crisi econòmica, les associacions han patit amb duresa les famoses retallades.

Realment, més que de crisi, Subirats sosté que ara estem en una època de canvi: de desenvolupament extraordinari de la tecnologia, de confusió entre els termes igualtat i homogeneïtat, de compartimentació del coneixement…

La proposta de l’autor és, en darrer terme, la coproducció de la política. És a dir que, si cada cop les associacions tenen més deures perquè no els poden detentar els poders públics, també tenen més responsabilitats i, per tant, és lògic que tinguin més poder.

La missió de les associacions ha de ser convèncer d’allò que ajuda a millorar la societat en la seva plenitud, però, per fer-ho, haurem de ser una mica dissidents i LLUITAR.

Així doncs, cal que posem les nostres veus, les nostres plomes i els nostres cervells en favor de la millora social. La solució està a les nostres mans.

Meritxell Botargues Palasí

ELS CONTACONTES DE L’ASPID ENS VAM DESPLAÇAR A L’ARNAU

Qui ens ho havia de dir? En unes poques setmanes de representar dos contes a diverses escoles bressol de la ciutat de Lleida, els actors del Conte-CAD d’ASPID hem adquirit una desimboltura impensable el dia de la nostra estrena.
Nosaltres som un grup d’usuaris del Centre d’Atenció Diürna Candi Villafañe que anem a algunes escoles, centres o hospitals a contar a la mainada un conte. De moment en tenim dos de preparats: <El gat que allibera el sol> i <La vaca Grosseta i les seves taques>.
En el primer, un rei que ha amagat els astres en tres cofres és ensarronat per un gatet blanc, alliberant els estels, la lluna i el sol. D’aquesta forma, tothom pot gaudir de la llum i l’escalfor que emanen.
Aquest conte va acompanyat d’un divertit diàleg, del suport visual que representen tres cofres decorats per nosaltres, d’uns astres en cartolina que fan les delícies de la quitxalla, d’una senzilla endevinalla i de cançons populars que coneixem nosaltres, però també el nostre públic.
En el segon conte, a una presumida vaca pirinenca li roben les seves belles taques i, al llarg de la seva història, les busca per tot arreu, preguntant per elles a tots els animals que troba. Al final, resulta que les hi havia pres un gos blanc que sempre havia volgut ser dàlmata.
Ambdós contes desenvolupen la imaginació dels infants i els aporta determinats coneixements. Sempre he defensat la vessant pedagògica que ha de tenir el conte infantil i aquestes dues històries que presentem en tenen i molta. A través d’ells, la quitxalla coneix millor el medi que l’envolta, les cançons que formen part del nostre folklore, els colors, els animalons i els seus sons… però, sobretot, els ensenya alguns principis ètics com són la germanor i el respecte mutu: el sol és un bé que ha d’estar a disposició de tota la comunitat i el robar en benefici propi és quelcom menyspreable.

10984116_10205075598467407_5576587254518823759_n
Fins ara només hem insistit en els beneficis pedagògics dels contes per a la canalla, però la sortida que vam fer el 19-V-2015 a l’Aula Hospitalària de la de l’Arnau de Vilanova va generar emocions que corrien en totes direccions. Els nens i nenes de diferents edats i estats de salut s’ho van passar força bé (reflectint-ho en les seves cares), els seus progenitors estaven d’allò més contents en veure els seus fills alegres, el personal sanitari estava agraït amb la nostra altruista pràctica, la nostra responsable estava emocionada i nosaltres no cabíem a la pell en veure com tothom ens agraïa el nostre esforç i ens demanava que tornéssim sempre que volguéssim. I si el calendari ho permetés, ho podríem fer demà mateix perquè només vam contar un dels dos contes que tenim en el nostre repertori. I és que la capacitat d’atenció dels més petits és escassa i només podem contar un sol conte.
Quan es va plantejar aquest taller (el taller de Conta’m un conte), es pensava sobretot en poder ajudar a mainada desfavorida i/o malalta, per la qual cosa la representació a l’Arnau de Vilanova va ser, per a nosaltres, molt especial i és per aquest motiu que devia sortir rodona, natural i espontània. Tan de bo, hagi servit, encara que mínimament, per una millora de la salut d’uns nens i nenes més agraïts que mai.
Gràcies a tots aquells que han fet possible aquest taller. De fet, s’està pensant en un augment del repertori de contes i en una prolongació del taller. La nostra tasca és positiva i hem de lluitar perquè continuï sent-ho.

Meritxell Botargues Palasí

CONTACONTES D’ASPID PER ALS INFANTS INGRESSATS A L’ARNAU DE VILANOVA

ASPID preveu que la iniciativa arribi enguany a 15 centres, el que suposarà que 600 infants puguin gaudir dels contes

Contacontes ASPID 1El Grup de Contacontes del Centre d’Atenció Diürna d’ASPID ha escenificat el conte “El Gat que allibera el sol” davant dels infants ingressats a l’Aula Hospitalària de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida. Quatre usuaris amb discapacitat física del centre d’ASPID han explicat als nens i nenes aquesta història original, en el que un gatet ensarrona un rei que tenia amagats els astres (els estels, la lluna i el sol) en tres cofres. L’experiència s’emmarca en el projecte “Conta’m un conte” desenvolupat enguany en diverses escoles bressol públiques i privades, i en altres centres hospitalaris i socials de Lleida. La sessió, que ha durat 20 minuts, s’ha complementat amb endevinalles i cançons infantils.

Sílvia Pastells, coordinadora del projecte, explica que enguany es preveu que la iniciativa de l’Associació de Paraplègics i Discapacitats Físics de Lleida arribi a 15 centres, el que suposarà que 600 infants puguin gaudir dels dos contes adaptats i preparats pels usuaris del Centre d’Atenció Diürna.

Pastells afegeix que el projecte “Conta’m un conte” s’adreça a promoure la integració dels usuaris del Centre d’Atenció Diürna a la vida quotidiana, així com el seu desenvolupament personal i social, d’una banda, i a aportar una activitat lúdica i alhora instructiva per als nens i les nenes hospitalitzats, de l’altra. La filosofia de la proposta respon al fet que el conte, com a petita narració, constitueix un element d’intercanvi i proximitat entre petits i grans que a més d’entretenir, estimula la imaginació i té un valuosíssim valor pedagògic, entre altres beneficis.

L’ÈXIT DEL TALLER CONTE-CAD

Fa anys que es ve proposant que el nostre Centre realitzi un taller en què els usuaris es desplacin a diverses institucions o assossiacions que tinguin els minyons com a destinataris. El moment ha arribat i què millor que els contes per a presentar-nos davant ells? Seria molt fàcil contar contes clàssics que tothom ja té molt sentits. Nosaltres hem volgut emprar històries poc habituals i molt adaptades a l’evolució intel•lectual dels nostres oïdors.

OLYMPUS DIGITAL CAMERALa quitxalla no entén històries complicades, es perd davant de personatges desconeguts i desconnecta en arguments complexos. Per aquest motiu, hem hagut d’adaptar els contes, fer que la trama sigui senzilla, els diàlegs molt repetitius, el vocabulari bàsic i els personatges més que coneguts (animalons, sol, lluna…) A més a més, un taller de contacontes permet que, ocasionalment, diversos tallers puguin treballar plegats o, almenys, que diferents aptituds convergeixin en un únic taller en què es donen la mà la interpretació, la informàtica (a l’hora de realitzar presentacions), les manualitats… I és que si les dots interpretatives dels actors són bàsiques a l’hora de posar en escena un conte destinat a la canalla, el suport visual ofert per les Manualitats és importantíssim. Conscients d’això, nosaltres ens hem valgut i ens valdrem d’elles tant com ens sigui possible.

De moment, només hem preparat dos contes que poc tenen a veure amb els originals. En el primer, un gatet ensarrona un rei que tenia amagats els astres en tres cofres (els estels en un de color blau, la lluna en un de blanc i el sol en un de groc). Òbviament, nosaltres hem pintat unes caixes en què s’han introduït els astres corresponents realitzats amb cartolina i que, arribat el moment de la interpretació, s’acosten a les criatures per a què puguin tocar-los. I us puc assegurar que la mainada frueix de debò.

El segon conte tracta d’una vaca a la qual li roben les seves taques, i que va recorrent el prat preguntant, a alguns animals que es troba, si les han vistes. Naturalment, els dibuixos dels diferents animals (que poden ser informàtics, de cartolina o de fusta) fan que el conte sigui més amè i entenedor. No hi ha dubte que els nens i nenes gaudeixen de la nostra presència, però som nosaltres els que més guanyem en l’intercanvi: trenquem amb la monotonia que suposa estar tancat en un centre i ens sentim útils en extrem perquè aportem coneixements i distracció a una quitxalla que s’avorreix de seguida si no canvia d’activitat. I la mainada i les senyoretes de les escoles bressol, a les quals hem anat, ens ho agraeixen amb riatlles i cançons. Avui hem tingut una doble sort: l’escola que tocava era de poc alumnes, per la qual cosa era més fàcil mantenir l’atenció de les criatures. I, endemés, els nens pertanyien a les classes dels Estels, el Sol i la Lluna. Us imagineu l’emoció de tothom quan ho hem sabut?

Meritxell Botargues Palasí

EL MATEIX LEITMOTIV DE SEMPRE, PERÒ MÉS DIVERSA QUE MAI

Alguns dels integrants del Grup de Dany Cerebral d’ASPID també formem part del Centre d’Atenció Diürna i diverses persones (professionals i usuàries) del mateix centre acudiren a l’acte com a públic o com a participants. Per aquest motiu, us vull fer partícips de la meva joia davant un espectacle que vam organitzar amb tanta entrega.

Els diferents títols donats a la nostra  vetllada (IV Vetllada poètica o Poesia i música sobrevingudes o  Vetllada  del Grup de Dany Cerebral Sobrevingut d’ASPID…) no són, per si mateixos, prou aglutinadors del que vam viure aquell vespre del 16 d’abril del 2015 a l’Espai Orfeó de Lleida. Tots aquests títols són certs, però aquest acte va ser molt més que cadascun d’ells.

Va haver, naturalment,  poesia (de la mà de poetes consagrats com Josep Borrell i aficionats com Ignasi Ribes, o de rapsodes reconeguts i d’altres que no ho són tant). Però també hagué  prosa, com el monòleg de Meri Bueno o el mateix text de benvinguda a l’acte.

Va haver música:  com les magnífiques cançons interpretades  pel grup D-Sastre o la música improvisada per Joan Enric Vidal. Va haver audiovisuals com el vídeo cedit per Lupe Capell o el modest power point amb tots els participants a l’acte, realitzat per Meritxell Botargues.

I les Arts Majors també foren presents per mitjà del pintor Jaume Muñoz que improvisà una obra pictòrica al so d’una peça musical, també improvisada.

Vam gaudir d’unes meravelloses vistes de la Seu Vella aportades i explicades pel Joan Ramon Moradilla.

El propi fil conductor de l’acte fou una mostra de poesia visual, una performance realitzada a base d’unes caixes que formaren un mur que simbolitzà  la identitat dels afectats per un Dany Cerebral Sobrevingut. Mur  que, en el nostre cas, primer es construeix condicionat per l’ entorn veïnal, familiar, associatiu… Després es destrueix durant  un episodi traumàtic  i (finalment) s’ha de reconstruir amb  totes o part de les peces que hi havia abans però canviades de lloc, formant-se una muralla més o menys  diferent a l’anterior.

La vetllada també imagefou un acte de germanor, no solament de les persones afectades per aquest tipus de dany cerebral, sinó un espectacle que va aglutinar diferents associacions (ASPID, Down Lleida, Amics de la Seu Vella…) que es reuniren per fer un espectacle anual del qual ens sentim molt orgullosos i que, any darrera any, va adquirint relleu dins el món cultural i social lleidatà.

Finalment, la vetllada fou un homenatge a un dels seus membres que ens ha deixat físicament (Toni Capell), però que  roman amb nosaltres mitjançant la seva vídua que tant ens recorda a ell, en tarannà, experiència i esperit.

Aquesta fou la nostra variada vetllada: la IV Vetllada del Grup de Dany Cerebral d’ASPID.

Meritxell Botargues Palasí

NEU SENSE FRONTERES

Set usuaris del Centre d’Atenció Diurna d’ASPID esquien a

Boi Tahüll amb la col·laboració de voluntaris de l’IES Pont de Suert

Un grup d’usuaris del Centre d’Atenció Diürna d’ASPID s’han desplaçat a l’estació de Boi Tahüll per gaudir de dos dies d’esquí amb l’ajut de diversos alumnes de l’Institut d’Educació Secundària Pont de Suert, els quals han donat suport voluntari per fer les classes d’esquí. L’objectiu de l’experiència és fomentar l’accés a l’oci, a l’activitat física i a l’esport entre les persones amb discapacitat física, reduir barreres d’accés a les activitats al medi natural i contribuir a millorar l’autoestima de les persones amb discapacitat.

El projecte col·laboració entre l’Associació de Paraplègics i Discapacitat Físics de Lleida i l’IES Pont de Suert ha permès que un total de 7 usuaris amb gran discapacitat del Centre d’Atenció Diurna Candi Villafañe poguessin passar dues jornades fent esport a l’aire lliure. Alhora, la iniciativa ha afavorit l’empatia de tècnics i estudiants envers les persones amb discapacitat i ha millorat l’oferta formativa dels alumnes mitjançant un projecte educatiu que permet completar un “cercle” formatiu que s’inicia amb la teoria, continua amb la pràctica i es tanca amb el feedback que se’n deriva.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Gràcies a aquesta experiència, a més, els alumnes han treballat la discapacitat des de diferents àmbits formatius, la qual cosa potencia la coordinació interdisciplinària en el marc del centre educatiu.

L’aprenentatge i pràctica de l’esquí és una de les activitats lúdicoesportives més reeixides que desenvolupa el Centre d’Atenció Diürna d’ASPID fora de les seves instal·lacions de la seva seu a la ciutat de Lleida.

ABRIENDO VENTANAS

Este nuevo trimestre hemos empezado, unos cuantos usuarios un taller nuevo de radio, que se llama a Cau d’orella.

Cadena Cope, nos ha prestado 25 minutos, de su valioso tiempo sobre las ondas, para emitir un programa en directo mensualmente de 25 minutos dónde radiaremos entrevistas a personajes de nuestro entorno actual que a más de uno no dejará indiferente, hablaremos de temas relacionados con nuestro ámbito, sobre la diversidad funcional más común y daremos algún consejo sobre salud y buenos hábitos en general.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aun no sabemos la franja horaria en que lo emitiremos, en cuanto lo sepamos os pondremos al corriente.
Para entender más el taller y para realizarlo correctamente invitamos a un profesional del sector.

El pasado lunes tuvimos el gran honor de recibir el extraordinario periodista: José Luis Paricio aquí al CAD, para hacernos una breve orientación para el taller, nos dio consejos y muchas ideas.
El señor Paricio tiene una emisora de radio llamada www. canaLLitera.es, una iniciativa que ya hace unos años que sigue adelante después de uOLYMPUS DIGITAL CAMERAna larga trayectoria en el ámbito de la radio en diferentes cadenas y emisoras de nuestro país. Por este motivo él más que nadie nos pudo dar su opinión y mucha información sobre cómo enfocar este taller que en breve comenzaremos a emitir.
Es un taller que nos da muchísima ilusión porque es nuevo y muy motivador para todos los participantes. Os iremos informando de las novedades.
Recibid un cordial saludo de este posible locutor.

Álex Zúcar

LA ASSAMBLEA DEL CAD ( Centre d’Atenció Diürna Candy Villafañe)

La Asamblea es un espacio bonito donde todos los usuarios podemos hablar y decir la nuestra, hablar de cualquier tema del centro, hacer propuestas, sugerencias, peticiones, quejas, etc,…

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Por ejemplo, hablamos de posibles excursiones, actividades y vamos haciendo recordatorio de temas anteriores.
Nos reunimos cada jueves todos los usuarios del centro, con ayuda y soporte de algún profesional.
Este trimestre, el presidente és el Sr. Víctor Pérez y el secretario, Sr. Xavier canelles. (Los dos son usuarios).
Y la profesional referente, que dinamiza y hace de mediadora durante la hora y media que dura cada Asamblea que es Alba (la logopeda del “Cad”) con la ayuda de otros profesionales que también nos dan su punto de vista.
Cada trimestre se hace cambio de presidencia, hay usuarios que se ofrecen voluntarios y mediante un sondeo, se nombra al presidente y secretario.
Personalmente os puedo decir, que es un bonito tener espacio donde podemos expresarnos y comunicarnos con libertad con los compañeros para hablar sobre cualquier cosa, inquietud, para poder conseguir objetivos constructivos hacia nuestra persona.

Otros ejemplos de cosas que hablamos son posibles visitas al centro de personas que puedan ofrecernos información sobre temas que nos apetezcan y nos resulten beneficiosas. Por ejemplo, este año vinieron los castellers de Lleida, nos visitaron de una ortopedia para ofrecernos sus productos, vino una naturista para hablarnos de la medicina natural mediante hierbas, entre otros temas y expertos.
Podemos hablar para ir a ver lugares interesantes, como exposiciones, charlas, algún evento.
Ahora estamor organizando y pensando que haremos para Caranaval y Sant Jordi, entre muchos otros temas
Se respira buen ambiente entre nosotros y se nos tiene mucho en cuenta y eso nos gusta muchísimo, hace que nos sintamos autónomos y que formemos parte de este importante proyecto del día a día.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

VÍCTOR, XAVIER Y ALBA

Carmen Arévalo

TOT UN LLEIDATÀ IL•LUSTRE: JOAN ORÓ I ELS SEUS DESCOBRIMENTS

El 10-XII-2014  el CAD d’ASPID va assistir a una exposició guiada a l’Auditori de Lleida. El tema era  “Joan Oró. Científic humanista”.

Molts sabíem alguns detalls biogràfics, però no coneixíem ni una ínfima part de la seva interessant vida i, absolutament res, dels seus assoliments científics, més enllà de què va treballar per la NASA i, ni tan sols això,  és ben bé cert. Segons ens van explicar,  la NASA contractava a determinats centres d’investigació i Joan Oro hi participava com a subcontractat.

Al llarg de la visita vam veure uns panells gràfics, en els quals es repassava la vida d’un gran científic que va nàixer en el sí d’una família de pastissers. De fet, la transformació de la pasta del pa per mitjà del llevat em va recordar  els canvis experimentats per les substàncies  químiques quan es barrejaven, tal com va fer un lleidatà il·lustre com fou Joan Oró.

La seva obsessió era conèixer l’origen de la vida i, per tal de fer-ho, es va veure obligat a marxar a estudiar als EEUU i abandonar la seva família llargues temporades.

També vam visualitzar projeccions sobre els seus assoliments científics i vam poder fruir d’un muntatge format per fotografies, plànols, llibretes de treball i autèntics meteorits conservats en diferents pots, alguns tan curiosos com un de melmelada.

El contingut de l’exposició fou d’allò més interessant, però també ho era el continent: la casa romana conservada en l’interior de l’Auditori Municipal Enric Granados.

La meva sensació en passejar per les diferents sales era molt gratificant. Estava envoltada de cultura: l’exposició, la casa romana i el recinte musical que ho englobava tot. Es pot demanar més?

Meritxell Botargues Palasí

Posa el teu gra de sorra i fes que l’esport sigui per tothom!!

pingpongASPID ha llençat el seu primer repte solidari a la plataforma web de crowdfunding solidari http://www.migranodearena.org a favor del programa d’esports “I tu fas esport?”.

El projecte “I tu, fas esport?” del Centre d’Atenció Diürna de la Associació ASPID de Lleida, oferirà en l’any 2015 la possibilitat de que persones amb gran discapacitat física puguin practicar activitats esportives com l’esquí, ping-pong, escacs, hípica, natació, senderisme, jornades multiesportives així com vacances terapèutiques.

Ajuda’ns i poseu el vostre gra de sorra per a fer possible l’esport per tothom!!

Fes un click per saber més sobre aquest projecte i posa el teu gra de sorra!!!

banner2

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.