Xerrada i Signatura de Conveni de Col•laboració Protectora d’Animals Lydia Argilés de Lleida i Associació ASPID per al “Centre d’Atenció Diürna Candi Villafañe”

octubre 4, 2010

L’Associació ASPID i la Protectora d’Animals Lydia Argilés van signar el conveni de col.laboració el dia 22 de setembre després que es realitzes una xerrada informativa en el nostre centre d’atenció diürn “Candi Villafañe”.

En la xerrada del centre es va exposar quin és el protocol d’acollida d’aquests animals així com el funcionament intern de la Protectora. Paral.lelament, en el conveni, es va acordar desenvolupar, amb caràcter conjunt, iniciatives que fomentin el desenvolupament d’activitats encaminades a millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat física mitjançant l’establiment de vincles afectius i terapèutics amb els animals, i, al mateix temps, el foment del bon tracte envers els animals i especialment la protecció i defensa d’aquells que són abandonats i/o maltractats.

 Aquest programa terapèutic consisteix en sessions setmanals al llarg de 6 mesos, es estructurades, on cada persona amb dany cerebral tindrà assignat un gos, amb qui es relacionarà, establirà vincles, treurà a passeig, cuidarà i estimularà.

 El perfil dels beneficiaris del projecte és un grup de 9 persones adultes que presenten seqüeles a nivell físic (limitació de moviments a nivell d’extremitats superiors i/o inferiors, o alteració de l’equilibri), a nivell cognitiu (problemes de memòria, llenguatge, atenció) i també poden presentar problemes de conducta (impulsivitat, ansietat, desinhibició, etc.).

Màrius Carretero un homenot molt proper.

juliol 27, 2010

Lleida ha perdut a un gran aquarel·lista, a un bon poeta, a un escriptor reflexiu, a un músic entusiasta, en definitiva Lleida ha perdut un artista reconegut dins i fora del nostre país.

El Màrius ha estat un home de forta personalitat, estricte en el treball, proper a les persones i ha arribat a un nivell en el què molts pseudo artistes del nostre entorn es perden. Tots coneixem a artistes que triomfen amb una obra i arriben a considerar-se Deus d’una forma tan ràpida, com després és la caiguda del seu altar.

El Màrius ha estat un home proper amb les persones que s’han creuat a la seva vida, al mateix temps que honest amb la seva obra i amb els compromisos que ha adquirit.

Quan vam fundar l’Associació ASPID el 1994, decidirem organitzar unes jornades tècniques amb el títol “Turisme i discapacitat”. La nostra entitat estava acabada de constituir i no érem més de 20 socis els que ens varem adreçar a ell, per demanar-li que ens donés una idea sobre com hauríem de dissenyar el logotip de la jornada. Al cap d’un parell de dies ens lliura un disseny en què apareix una maleta de viatge i plena d’enganxines, lligada a un globus aerostàtic que l’aixeca cal al cel. Ens va deixar impressionats a tots la forma en què va sintetitzar el missatge de la jornada, sense caure en els tòpics de la cadira de rodes o la crossa.

Recentment tornem a trucar-lo, una vegada més, per demanar-li que ens fes un taller d’introducció a la tècnica de l’aquarel·la, per a un grup d’usuaris amb discapacitat del nostre Centre d’Atenció Diürna “Candi Villafañe” i una vegada més es va mostrar entusiasmat i ens va oferir totes les facilitats per organitzar l’activitat. Sempre i en tot moment, de manera desinteressada per què segons deia ell “d’una manera o altra i jo sóc un dels vostres”.

Aquest tipus de treball anònim i lluny de les escenografies mediàtiques, el qualificaven com a artista al servei de la seva gent però sobretot com a persona amb un especial interès en estar a prop dels altres.

El Màrius va començar a pintar la seva última obra, envoltat per un grup de persones d’ASPID, a les que explicava les tècniques del que estava fent i per què ho estava fent. El Màrius va morir pintant davant d’un cavallet, fent el que més li agradaven aquesta vida, i explicant els detalls de la seva tècnica artística. Un comiat molt digne per a un gran “homenot” de Lleida.

AMERICAN HISTORY X

maig 17, 2010

Títol original: American History X
País: EEUU
Direcció: Tony Kaye
Guió: David McKenna
Música: Anne Dudley
Fotografia: Tony Kaye
Interpretació: Edward Norton (Derek Vinyard), Edward Furlong (Danny Vinyard), Faruza Balk (Stacy), Avery Brooks (Bob Sweeney), Stacey Keach (Cameron), Elliot Gould (Murray), Lamont (Guy Torry)
Duració: 120 minuts
Producció: EUA, 1998

 

 

Sinopsis

 Derek Vinyard es un joven convicto que acaba de cumplir una condena de tres años por el asesinado de dos jóvenes de raza negra. Tres años atrás, Derek era el respetado y admirado líder del movimiento nazi local. Durante estos tres años, todos han estado esperándole con impaciencia pero su hermano pequeño, Danny, que le idealiza con pasión, a él y a la causa nazi, ha sido el más afectado por su ausencia y espera con impaciencia su vuelta. Un vez en la calle, Derek intenta hacerle ver que el nazismo, el odio y la violencia racial son actitudes equivocadas. La prisión ha cambiado a Derek, ahora Derek tiene que cambiar a la gente a la que ama y que se ha perdido en el odio.

Valoración general

 És una película molt  recomanable per a persones que no els importi veure la realitat social que, massa sovint, és molt dura.

Opinió personal

 El món skin és un bressol de sociòpates i de persones molt insegures i depenents. Els skins necessiten formar part d’alguna cosa. No són malalts. El mal existeix” (Joan Enric)

 “Aquesta és una magnífica pel·lícula que destaca per diversos assumptes. De tots ells en destacaria dos:

-L’ús  del B/N i els colors, no solament és una qüestió d’indicació de l’antic i el nou. El B/N assenyala el contrast entre la raça negra i la blanca. En canvi, els colors marquen la varietat de races i la seva convivència.

maig 10, 2010

EL DIARIO DE NOA

maig 5, 2010

FITXA TÈCNICA

Direcció: Nick Cassavetes.
País: USA.
Any: 2004.
Duració: 124 min.
Gènere: Drama romàntic.
Interpretació: Ryan Gosling (Noa Calhoun), Rachel McAdams (Allie
Hamilton), James Garner (Duke), Gena Rowlands (Allie Calhoun), James
Marsden (Lon), Kevin Connolly (Fin), David Thornton (John Hamilton), Jamie Anne Brown (Martha Shaw), Heather Wahlquist (Sara Tuffington), Sam Shepard (Frank Calhoun), Joan Allen (Anne Hamilton).
Estreno en España: 22 Octubre 2004.
 

 

VALORACIÓ GENERAL

Aquesta és una pel•lícula agradable i bonica, en la qual s’aprofita per parlar d’una greu enfermetat com és l’alzheimer , que tractada d’una altra forma podria resultar molt dramàtica.

SINOPSI

 
Som als anys 40. Una jove va a Seabrook (Carolina del Nord) per a passar l’estiu. Allie Hamilton (Rachel McAdams), adolescent, coneix un noi local, Noah Calhoun (Ryan Gosling). En veure-la, Noah sap que estan destinats a viure junts. Encara que ella pertany a una família acabalada i ell és un pobre treballador, durant les vacances s’enamoren apassionadament.

Les circumstàncies els separen, pero ambdós es recorden mútuament. En acabar-se la guerra, Allie es compromet amb Lon (James Marsden), un ric soldat que va conèixer en un hospital militar.

Passat molt temps, un home (James Garner) llegeix un llibretó a una dona (Gena Rowlands) a la que visita regularmente en una residència. Encara que no recorda quasi res (a causa de l’alzehimer) li  fascina l’ emotiva història d’ Allie i Noah i durant uns moments és capaç de reviure una època apasionada en la qual van jurar-se amor etern.

NOSALTRES OPINEM 

“És una pel•lícula d’amor que mostra com amb voltuntat, ganes, estimació i treball es poden trencar fronteras. Els protagonistes en trenquen dues: la principal és la de la greu malaltia de l’alzehimer i la secundària és la de les diferències socials” (Rosa)
“La narració cronològica m’avorreix. Per això, agraeixo tots els films que fan l’esforç  de relatar la seva història en dues escenes entrellaçades que, aparentment, no tenen res a veure. Després, es va veient que els protagonistes de les escenes són els mateixos i que la història es divideix en dos plans (present i passat), que tenen com a nexe d’unió un diari escrit per un dels protagonistes. Aquest llibret es llegeix i rellegeix per a què l’Allie deixi, encara que sigui uns breus instants, el seu avançat estadi d’alzheimer. Hagués estat molt dramàtic abordar aquesta temàtica de no ser per aquesta forma de presentar la història.” (Txell)

“L’alzheimer és una malaltia molt trista perquè  no es recorden dels familiars més estimats. Penso que els malats estan millor en residències que a casa.
A més a més, jo crec que hi ha més dones afectades que no pas  homes.” (Àlex)

“La pel•lícula  ho munta tot com si fos un paradís. Però és una enfermetat molt cruel. És molt dur tenir malalts d’aquest tipus a casa, perquè s’han de vigilar constantment. Estan millor cuidats a una residència.”  (Pablo)

I…  ELS ALTRES TAMBÉ OPINEN

“Aquesta és una malaltia terrible perquè no saps res, no recordes res” (Imma)

Aquest és un tema molt delicat. És difícil parlar sobre ell perquè hi ha molts graus diferents de malaltia.
És molt mala passada que vingui a un jove.” (Pepe)

“Aquesta malaltia  és com quan tens un accident, que t’oblides de tot” (Laye)

« És una malaltia fatal, perquè a més de què vas sempre de metges i et gastes molts diners, arribes a la mort” (David)

« És una malaltia molt trista perquè no t’assabentes de res del que passa al teu voltant”  (Carme Piedra)

AL CAD ESQUIEM DE VALENT!

març 15, 2010

El passat 10 de febrer un grupet del CAD vàrem anar a la Vall de Boí a practicar esquí adaptat.

Vam sortir a les 8 del matí de Lleida i cap a les 10:30 vam arribar allí. Després de recuperar forces esmorzant, ben carregades les piles cadascú va agafar el seu forfait, i amb l’ajuda dels monitors vam esquiar tot el matí.

La veritat es que va ser molt divertit. Vàrem esquiar de dues formes diferents: de peu i asseguts. Vam disfrutar molt, tot i el fred que va fer, estàvem a -8ºC.

Per entrar en calor, vam anar a menjar un bocata a la cafeteria de pistes; ja s’acabava el dia, però encara quedava una sorpresa: TV3 es va desplaçar a Taüll per fer-nos un reportatge sobre l’esquí adaptat. Ens van gravar mentre esquiàvem, i a alguns de nosaltres ens van entrevistar.

Vam arribar a casa ben cansats, però amb moltes ganes de repetir; des d’aquí animem als companys que no van venir a que ho facin l’any vinent.

EL NIÑO CON EL PIJAMA DE RAYAS

març 1, 2010

FITXA TÈCNICA

Direcció: Mark Herman.

País: Regne Unit i USA.

Any: 2008.

Duració: 96 min.

Gènere: Drama.

Interpretació: Asa Butterfield (Bruno), Vera Farmiga (la madre), David Thewlis (el padre), Jack Scanlon (Shmuel), Amber Beattie (Gretel), Rupert Friend (teniente Kotler) 

 

 

 

 SINOPSI

Berlín, 1942. Bruno de 8 anys és fill d’un oficial nazi. Al pujar en l’escalafó militar, la seva família i ell són obligats a deixar la seva confortable casa a la ciutat i anar a  una zona aïllada on el nen no té amb qui jugar. Avorrit, se’n va cap a una granja (el camp d’extermini d’Auschwitz) que veu en la llunyania. Allí, a través de la reixa, coneix a Shmuel, un nen de la seva edat que viu a la “granja”. El nen (polonès jueu) i ell es fan amics, compartint estones i jocs. Un dia, Bruno entra al camp per ajudar a buscar al pare d’Shmuel i es produeix l’escena final.

.

 

VALORACIÓ GLOBAL

No és convenient que la vegin els nens pel seu tràgic final. Però el film és molt recomanable pels adults ansiosos de conèixer millor el Nazisme i la II Guerra Mundial. 

Basada en una novel·la homònima de l’any 2006

 

 

NOSALTRES OPINEM QUE…

  • Aquesta època va ser fatal. No hauria d’haver existit. Considero que alguns militars eren bons, per això van fer aquell documental que surt a la pel·lícula (Carme Gual)

 

  • Fins i tot en les guerres els nens no tenen fronteres. En aquesta pel·lícula els nens protagonistas troben la manera de compartir temps i jocs, mentre que els adults,  enlloc de buscar sortides favorables, només es regeixen pels seus fanatismes i fixacions, que són destructores i excloents. Les persones passem de petits a grans i, sembla, que enlloc d’aprendre i créixer, en molts casos, fem tot el contrari. Aquest és el cas dels NAZIS a la segona guerra mundial. (Rosa Beso)

 

  • Els trets que voldria destacar són 4: 1) el secretisme militar, que fa que una dona d’un alt càrrec desconegui l’existència de cambres de gas pels jueus; 2) la ja coneguda innocència infantil, que fa que Bruno confongui els uniformes que portaven els jueus amb pijamas de ratlles, o els camps d’extermini amb granges; 3) la manipulació dels fets a través de documentals i llibres d’història, que pinten als jueus com a éssers malignes; 4) el masclisme simbolitzat per aquell ram de flors que els militars posen en la tomba  de l’àvia del Bruno, que ella no voldria però ell sí. (Txell)

 

 

I, QUÈ N’OPINEN ELS NOSTRES COMPANYS DEL CAD?

 

  • Hitler era molt intel·ligent perquè procurava per la seva gent, però pels altres va ser fatal perquè va aniquil·lar  molts pobles. Va ser un dimoni viu. (Rosa Térmens)
  • El Hitler va ser un desgraciat. Va matar tots els jueus. És una basura, una porqueria. Em sap greu, fins i tot, parlar d’ell. (Emma)
  • El Hitler debia de ser molt dolent. Matar només per ser jueu… Un podrit. (Teresina)
  • Los nazis eran muy malos (Laye)
  • Els alemanys actuals no volen sentir a parlar de Hitler. Senten vergonya (Mercé)
  • Hitler fue un criminal (José Alonso)
  • Va ser vergonyós. (Carme Piedra)
  • Alguns membres del CAD han sentit a dir que el Hitler era gay.

YO SOY SAM

març 1, 2010

FITXA TÈCNICA

Director:   Jessie Nelson

Any de producció:   2001

País: EEUU

Protagonistes:   Sean Penn, Michelle Pfeiffer

Duració: 133 min.

Públic apropiat:  Tots els públics.

Gènere:   Drama.

Basada en fets reals.

 

 

 

SINOPSI

Sam (S. Penn), discapacitat intel·lectual, és pare solter d’una nena anomenada Lucy. Quan aquesta assoleix els 7 anys, l’assistent social considera que el seu pare no està suficientment capacitat per a la seva educació, arribant a donar-la a una família d’acollida.  Benauradament, Sam té el recolzament dels seus amics i d’una competent advocada (M. Pfeiffer), la vida de la qual és un complet desastre. Curiosament, Sam ajuda més a l’advocada a reformar la seva situació familiar que ella a ell.

  

VALORACIÓ GLOBAL

El treball artístic és excel·lent i la temàtica és molt poc tractada per la filmografia. Per tant, es tracta d’una pel·lícula força recomanable.

NOSALTRES OPINEM QUE…

-“Opino que aunque se sea discapacitado, si lo sientes de corazón, se puede llegar a ser padre. Por todo ello, recomiendo ver esta película”. Alex

-“La pel·lícula no m’ha agradat molt perquè sóc contrària a les assistents socials i aquest film m’ho ratifica.” Carme Gual

-“La pel·lícula contrasta la vida, valors i prioritats de Sam amb la vida, valors i prioritats de la seva advocada: una dona dels nostres dies amb la vida totalment ocupada per la seva professió i quasi sense vida familiar. Té problemes amb el seu fill (que quasi no veu i al que no entén). Igualment, el fill tampoc comprèn la seva mare.

Pel contrari, Sam i Lucy tenen una vida completament oposada: la convivència, la comunicació i l’estimació ho són tot. Sam treballa, però dins el seu horari laboral, no a totes hores” Rosa Beso

-“La pel·lícula permet copsar que els “capacitats” tenen tants o més problemes que els discapacitats: Pfeiffer té un marit infidel, un fill que l’odia i es troba sola. En canvi, Sam és adorat per la seva filla i té un grup d’amics de veritat (que treuen els diners d’on sigui per tal de comprar  unes sabates per a la Lucy). Sam també té problemes, com els tindria qualsevol persona que viu en el sí d’una família monoparental, posem un cas, no sap on deixar el seu bebè en temps de feina.

La pregunta que està en el fons d’aquesta producció és: Poden els discapacitats mentals tenir fills? L’exemple de Sam i de la doctora que va viure sempre amb la seva mare discapacitada psíquica, em fan contestar afirmativament. Ells no poden donar coneixements, però sí molt d’amor.” Txell

I, QUÈ N’OPINEN ELS NOSTRES COMPANYS DEL CAD?

- Teresina, Elías, Josep Roma i Conchi consideren que els discapacitats psíquics poden ser pares.

- José Luís  diu que és molt complicat.

- Sílvia contesta que no perquè alguns no són responsables.

- Emili també respon que no perquè aquests pares no poden assessorar als seus fills.

- Igualment, i per acabar, Pablo respon que no.

En Construcció

febrer 26, 2010

Cinema Social

febrer 26, 2010

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.